Avui inauguro el meu blog. Crec que una de les coses que em va motivar a crear-me aquest blog -tot i que la idea ja feia dies que em rondava pel cap- va ser la visita del mossèn de Centelles a la meva classe. Vaig mantenir una disussió amb ell. -M'agradaria remarcar que va ser una discussió i no un debat, tot i que hi havia 23 alumnes mes a l'aula. Opino que aquest fet fou degut que existeix un ampli sector del jovent que no té discurs ni opinió pròpia, o, en el cas que el tingui, no sap com expressar-lo ni defensar-lo. En el meu pensar, aquest és un fet a destacar, degut a que, qui pot defensar millor els interessos dels joves, són, sens dubte, els mateixos joves, i si aquests no es mouen, ningú ho farà per ells-. Dit això, com us estava explicant, el capellà de Centelles, es va presentar a la nostra classe dient que havia vingut a "obrir un debat i un torn de preguntes". Com que, com era d'esperar, d'un bon començament no hi va haver cap pregunta, no se li va acudir res millor que començar a explicar un "sermó". Quant portava 5 minuts explicant, i semblava que la cosa seguiria així durant tota l'hora, em vaig enfadar amb mi mateix per permetre-li recitar un cop mes, aquell discurs que té tant ben après i que repeteix a cada missa. Aixi que, vaig aixecar el braç amb cara de "tenir-li ganes" -crec que se'n va adonar-, i vaig començar a llançar-li una serie de preguntes que jo tenia claríssim que no em podria respondre (sobre la cope, sobre el paper de l'esglesia durant el franquisme...). Ell anava llançant pilotes fora, i va quedar patent que existien una serie de temes en què l'esglesia era totalment incoherent. Un cop finalitzada l'hora de classe, un grup molt nombrós dels meus companys de classe es van acostar a mí per felicitar-me per la meva "victòria" sobre el mossèn. L'esmentada discussió, em va fer refleccionar, i no pas per les respostes que em va donar el mossèn -que mes aviat van ser escasses-, sinó per les seves "no-respostes". Amb això vull dir que es va demostrar que eren forces els temes en què el clergat català i l'espanyol estaven en desacort. Però sobretot vull dir que no va quedar cap dubte de que parlar dels petits capellans de poble o fer-ho dels alts càrregs eclesiàstics, era parlar de dos mons absolutament diferents: la àmplia majoria dels capellans de poble fan una obra social i benèfica pel seu poble, però ho fan des d'una institució amb molt religiosa amb què molts divergim; en canvi, els alts càrregs, duen una vida de reis en dèficit de milions de creients que fan les seves donacions enganyats, creient-se que aquests diners els acostaràn a Deu o quelcom per l'estil.